Translate

dissabte, 29 de març del 2014

CRÒNICA de SkyRace de Montserrat 2014 per Laia Pociello


Quan les coses es fan amb il.lusió, ganes i perseverància, surten coses increibles i que la mateixa Lai Pociello us explicarà. Felicitats per la cursa i per aquesta gran crònica...


Bones Runners, tenia ganes de transmetre l’alegria i la satisfacció d’aquesta passat diumenge dia 23 on vam participa en la SkyRace de Montserrat per segon any consecutiu.

L'any passat, la vaig fer tota camina’n, ja sabeu que lo meu és caminar i no córrer, va ser fàcil i curta, 100% corriol que és el que més ens agrada i això feia que aquest any tornem a repetir, aquest cop amb més Tremp Runners, i la pobra Joana que el any passat per la lesió va venir animar i no va poder participar, aquest any érem més i millor.




Be tenia clar que volia veure on eren els meus límits, on podia arribar i on no. Així que amb la avantatge de que sabia mes o menys el recorregut tot just el petar de sortida, tots a trotar una miqueta pel poble fins arribar a la pista on ens derivarà als corriols. Ja a les primeres pujades, m'ha delantava molta gent, però jo anava còmoda, trotant al pla i baixades i caminant a les pujades. Als primers km ja ens vam donar compte que el recorregut era diferent, ens portava per un barranc i direcció diferent del any passat, i clar aquest any fins el km 11 era pujada i molt mes desnivell que l’edició anterior. No passa res, estava desfruitant dels corriols, barrancs, pedres, xerren amb altres participants. Al km 5 em noto una pedreta al peu, be serà millor que pari i la tregui, doncs no en tenia, no la vaig saber trobar, al cap d’uns km torno a parar per torna a treure la pedreta i res no bec ni cau res.....mes tard em trobo a l’Eva i el Oscar, i l’Eva em diu q potser estar dins la plantilla de la sabata, per sort ella me la va treure, però  per mala sort ja tenia una bona ampolla feta a la planta del peu. Pensava que això no em portaria problemes, es mes estava desitjant acaba les pujades que eren fins al km 11 i se’m feia infernal, mes tècnic i mes dur sens dubte que l’edició passada, perquè a la baixada la disfrutaria



Doncs no, quan vaig arribar al segon control i avituallament, vaig nota que no podia trota ni per pla, l’ampolla em feia molt mal i no volia para a mirar-ho ( en tot el camí vaig pensar en el David, coses que no s’han de fer....) sabia que tenia una ampolla a la planta del peu perquè em feia molt mal i em feia anar una mica  coixa, però tenia ganes de fer la baixada, de disfrutar els corriols i de acabar la cursa. Trotant, saltant, caminant, parant, com podia anava baixant, em sentia impotent de voler baixa trotant be i no poder, els genolls em responent molt be, no tenia mal enlloc ni cansament aparentment físic però el peu em feia molt mal.
Finalment, acabada i feliç, no ha sigut sol una cursa, ha sigut una superació personal. L’he fet al meu ritme i al meu aire, trotant cosa que no havia pogut fer en cap altra cursa de muntanya, sense molèsties als genolls i amaga’n el dolor entre les pedres. No hi ha dolor això es el que pensava tota la baixada, em sentia frustrada perquè no podia acabar de disfrutar com m’hagués agradat, però ara si se mes coses sobre el meu cos, SI VULL PUC! Aquí esta una mostra, hi ha persones que tenen pitjors diagnòstics que jo, es cert, però per mi el fet de arriba fins aquí es el meu premi, els que em coneixen i saben el que he patit i patiré segurament entenen la meva felicitat tan intensa. Moltes gràcies per la companyia dels meus companys, Miquel, Olga, Joana, Anna, Eva, Oscar, Navarri, David, Jordi, Josep Maria cadascú m’aporta coses en cada cursa, son Increibles i tenen una filosofia que encara em dona mes ganes de seguir endavant. Felicitats a tots els Tremp Runners, tots van fer molt bona cursa i cumplint objectius! Em van faltar dos persones molt importants, que també m’hagués agradat compartir aquest dia amb ells, espero que Carenes estiguin tots!



Gràcies Laia per compartir amb nosaltres aquesta gran experiència, i sobretot, no perdis mai aquesta  il.lisió que transmet la teva crònica. El Bruce ho resumiria amb una frase : "..don't you lose heart"





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada