Translate

dissabte, 22 de març de 2014

CRÒNICA DE LA MARATÓ DE BARCELONA 2014. - Albert Parisi -

Primer de tot felicitar-te Albert, per la teva primera marató, Chapeau!
I en segon lloc, en nom de tots, moltes felicitats, algú ens ha dit que es el teu aniversari. Salut.

Aquesta aventura comença el 29 d´agost de 2012. Aquell dia passo pel quiròfan per operar-me del menisc, després de quasi 10 mesos de mal i de no poder fer quasi res.

La rehabilitació va ser dura i llarga. Vaig passar quasi dos mesos anant cada dia dues hores a l´hospital de Tremp. Què dur que va ser...però sempre estaré agraït a les diferents persones que van participar en la meva rehabilitació.

No va ser fins al gener de 2013 que vaig poder començar a córrer....molt poc a poc, i sumant kilòmetres amb moltes dificultats.

Ara be, la constància i la meva tossuderia van fer possible que a mitjans d´octubre afrontés novament el repte d´una mitja marató.

I quin millor lloc per fer-ho, que a Mollerussa....just allà on dos anys abans m´havia trencat.

Després de Mollerussa, i en una conversa amb el David Riba i el Jose Alba, mentre acabaven de preparar la marató de Toulose amb el Jordi Badia, va sortir el tema de la marató de Barcelona, i un per l´altre em van enredar en tot això.

Per davant tenia 5 mesos per preparar-la; i tot i que en un primer moment vaig pensar que no ho assoliria; també vaig pensar que en 10 mesos havia passat de no córrer res a córrer una mitja marató.

De plans d´entrenament per la marató n´hi ha de totes menes; però jo vaig optar per combinar tirades llargues de córrer; amb molta feina de bicicleta i de gimnàs.

Mica en mica, el cos i les cames es van acostumar a tirades de 23, 25,
28 i finalment 32 kilòmetres.

I va ser en aquest punt, el dia que vaig fer els 32 km, que vaig veure que completar la Marató era mes que factible.

I així, amb la il·lusió d´un nen arriba el cap de setmana de la marató.

Amb la família baixem a Barcelona el divendres per la tarda, i ens instal·lem al millor hotel que podíem trobar: a casa dels meus pares.

El meu llit, les millors comoditats, i el menjar de la mare...què mes es pot demanar?

Per la nit, vam aprofitar per anar a sopar amb el Jose Alba, les senyores i els nens...i passar una bona estona amb la millor companyia possible.

Dissabte va ser un dia bàsicament de descans i de passar-lo amb la família. Dinar familiar, aprofitar per estar amb la Belén i l´Arnau...i a les 10 de la nit cap al llit....a veure si podem dormir...

Després d´una nit on vaig mal dormir amb prou feines 4 hores, em vaig llevar a les 5:15 per esmorzar com calia: dues torrades, una truita a la francesa, dos plàtans i un cafè.

A aquella hora no tenia gens de gana, però sabia que era important donar-li al cos gasolina de cara a l´esforç que tenia per davant.

A les 7:45 arribo a Plaça Espanya, acompanyat del Jose Alba i del Jordi Badia, per trobar-nos amb la resta de Tremp Runners que fèiem la cursa, fer la foto de grup i acabar de posar-nos a punt per afrontar els darrers minuts abans de la sortida.

Quan quedem amb la resta de trempolins miri on miri nomes hi veig autentiques "bèsties" del running: l´Albert Felip, el Xavi i la Imma Llohan, el Marc Monsó, el Moises Isus, l´Antonio Sanchez, el Lluis Cairol, el Jordi Roy, l´Alvaro Daza, el Josep Miró, el Jordi Badia i el Jose Alba.

Ens desitgem tots molta sort, deixem les bosses al guarda-roba i ja cadascú enfila cap al seu calaix de sortida.

Amb diferencia, els minuts previs a la sortida van ser els pitjors que he passat: el cap nomes fa que pensar en si estic preparat; si aguantaré o no; si toparé de morros amb el mur.....En fi....energia positiva!!!

A les 8:30 hores es dona la sortida; però els que estem al calaix de més de 4 hores no creuem la línia de sortida fins les 8:50 del mati.

Comencem malament, ja que sortir 20 minuts mes tard de l´hora oficial, suposa que enganxarem 20 minuts mes de forta calor al final de la marató.

Un cop començo la marató tinc clar que el ritme a portar ha de ser baix. Vaig preparar la marató amb la idea d´anar a 6 minuts el kilòmetre; i així ho faig durant els 10 primers kilòmetres.

Passo pel km 10 amb 59 minuts...Anem bé! Les cames estan fresques i les sensacions son molt bones.

El següent punt de referència va ser el km 20; on vaig passar per sota de les 2 hores. De moment tot va segons lo previst.

Corrent al ritme que m´havia plantejat, vaig arribar al km 26. Aquí m´esperava el meu tio Xavio, per acompanyar-me fins al final.

Que gran el Xavio, i lo be que em va anar tenir la seva companyia!!

Arribem al km 30, i tot i que ho faig per sota de les 3 hores, la marató ja comença a notar-se a les cames: primeres rampes a la cama esquerra i problemes al bessó...i això que l´esquerra es la cama bona!!!

Menys mal que una mica mes endavant del km 30 trobo la Belén, l´Arnau i el meu pare. Que bé troba´ls aquí!...i quina injecció de moral veure'ls!!!

Paro, aprofito per estirar be les cames, posar-me crema solar (la calor ja comença a picar) i de pas agafar forces.

Els dic que vaig be, que no pateixin.....i que ens trobem al km 42.

Vaig be, però no les tinc totes al veure que les primeres rampes apareixen tant aviat.

Nomes sortir noto que la cama no acaba de tirar; així que faig un km a ritme mes baix, i tot seguit noto que torno a anar força be.

Ja estem a punt d´arribar al km 32; i tot i que encara vaig be, tinc el neguit de saber a quin kilòmetre trobaré el senyor del mall.

Els 32 km es la distancia mes llarga que havia entrenat; així que aquí comença la marató de debò.

Les cames i el cos aguanten be, tot i els kilòmetres fins que arribem al Passeig de Colon (km 39), on passo amb quasi amb 4 hores.

Al km 39, la cama esquerra torna a fer de les seves; i quan arribo al
40 he de parar....el dolor es considerable, les rampes son continues i necessito parar de córrer i caminar.

El Xavio m´anima, però les forces ja estan justetes; així que camino mig kilòmetre i tot seguit tornem a trotar, aquesta vegada a un ritme baixíssim.

Arribem al 41, i aquí ja veiem Plaça Espanya. Queda un kilòmetre per trobar els meus pares, la Belén i l´Arnau.

Queda el darrer esforç, i per tant toca apretar les dents i pensar que arribar fins aquí ha costat molt, he patit com no havia fet mai;...., i que enrere queden mesos de preparació, només pensant en el que viuré un cop arribi al km 42.

Arribem al km 42, i allà trobo la meva família. Agafo l´Arnau i junts enfilem els darrers 195 metres.

Es hora de no pensar en el que he patit, deixar de banda el dolor, i treure totes les emocions per viure aquest moment com es mereix.

Després de 4 hores i 25 minuts d´esforç creu-ho la meta amb el meu nen; molt cansat, però també molt orgullós i feliç del què he aconseguit.


 Aquesta marató l´he dedicada de manera molt especial a la meva dona, però també a aquelles persones que m´han ajudat i donat suport des que vaig lesionar-me.

Ni puc ni vull oblidar que començar de zero no va ser gens fàcil, però amb les paraules, gestos i els consells de molts i moltes vaig anar assolint petites fites....fins arribar aquí.

A tots i totes els que m´heu donat ànims nomes vull donar-vos les gràcies.



I per acabar aquest parrafada, només m´agradaria deixar constància de les conclusions que he tret de la marató:

1) La marató es una prova que pot fer tothom; però es necessita una preparació física i mental important; que cal fer amb molt de cap i de coneixement.

2) No tot s´hi val per acabar una marató. Estic segur que tots els que la van fer van veure autentiques animalades de gent vomitant, trinxada que amb prou feines s´aguantava...

Es nomes una cursa...jo crec que per sobre de tot esta la teva salut...i un sobre esforç d´aquesta mida acaba passant factura tard o d´hora.

En el meu cas, puc dir que abans de la marató havia parlat amb els de casa meva que l´acabaria; sempre i quan tot el dolor i el mal fos de cintura en avall.

Si en algun moment hagués notat sensacions estranyes de cintura en amunt hagués plegat. El cos te molta memòria; i si aquesta cursa no s´ha d´acabar no passa res. Ja hi tornarem!

Aquí tenim l´exemple del Jordi Badia que va plegar al km 38. Quins pebrots que s´han de tenir....però sobretot quin coneixement. OLE TU!!!

3) Importantissim el menjar i beure de manera continua. Fins al km 20 ó 25 com aquell qui diu un no se n´adona; però a partir d´aqui aquell que no ha menjat o ha begut de manera continua acaba trobant el senyor del mall...i ben segur que fot unes hòsties de por!

4) Considero que també es molt important analitzar dies abans el recorregut de la cursa; els punts d´avituallament; els kilòmetres o temps que tenim previst menjar o beure; tot amb un únic objectiu:
gaudir de la marató.


i 5) Que gran el suport i els crits d'ànim als de TREMP de la gran quantitat de gent anònima que vam trobar pels carrers de Barcelona. El coco juga un paper impressionant en una marató; i els crits de suport d´altres corredors o espectadors et dona un punt de força extra quan mes ho necessites.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada