Primer de tot felicitar-te Albert, per la teva primera
marató, Chapeau!
I en segon lloc, en nom de tots, moltes felicitats, algú
ens ha dit que es el teu aniversari. Salut.
La rehabilitació va ser dura i llarga. Vaig passar quasi
dos mesos anant cada dia dues hores a l´hospital de Tremp. Què dur que va
ser...però sempre estaré agraït a les diferents persones que van participar en
la meva rehabilitació.
No va ser fins al gener de 2013 que vaig poder començar a
córrer....molt poc a poc, i sumant kilòmetres amb moltes dificultats.
Ara be, la constància i la meva tossuderia van fer
possible que a mitjans d´octubre afrontés novament el repte d´una mitja marató.
I quin millor lloc per fer-ho, que a Mollerussa....just
allà on dos anys abans m´havia trencat.
Després de Mollerussa, i en una conversa amb el David
Riba i el Jose Alba, mentre acabaven de preparar la marató de Toulose amb el
Jordi Badia, va sortir el tema de la marató de Barcelona, i un per l´altre em
van enredar en tot això.
Per davant tenia 5 mesos per preparar-la; i tot i que en
un primer moment vaig pensar que no ho assoliria; també vaig pensar que en 10
mesos havia passat de no córrer res a córrer una mitja marató.
De plans d´entrenament per la marató n´hi ha de totes
menes; però jo vaig optar per combinar tirades llargues de córrer; amb molta
feina de bicicleta i de gimnàs.
Mica en mica, el cos i les cames es van acostumar a
tirades de 23, 25,
28 i finalment 32 kilòmetres.
I va ser en aquest punt, el dia que vaig fer els 32 km,
que vaig veure que completar la Marató era mes que factible.
I així, amb la il·lusió d´un nen arriba el cap de setmana
de la marató.
Amb la família baixem a Barcelona el divendres per la
tarda, i ens instal·lem al millor hotel que podíem trobar: a casa dels meus
pares.
El meu llit, les millors comoditats, i el menjar de la
mare...què mes es pot demanar?
Per la nit, vam aprofitar per anar a sopar amb el Jose
Alba, les senyores i els nens...i passar una bona estona amb la millor
companyia possible.
Dissabte va ser un dia bàsicament de descans i de
passar-lo amb la família. Dinar familiar, aprofitar per estar amb la Belén i
l´Arnau...i a les 10 de la nit cap al llit....a veure si podem dormir...
Després d´una nit on vaig mal dormir amb prou feines 4
hores, em vaig llevar a les 5:15 per esmorzar com calia: dues torrades, una
truita a la francesa, dos plàtans i un cafè.
A aquella hora no tenia gens de gana, però sabia que era
important donar-li al cos gasolina de cara a l´esforç que tenia per davant.
A les 7:45 arribo a Plaça Espanya, acompanyat del Jose
Alba i del Jordi Badia, per trobar-nos amb la resta de Tremp Runners que fèiem
la cursa, fer la foto de grup i acabar de posar-nos a punt per afrontar els
darrers minuts abans de la sortida.
Quan quedem amb la resta de trempolins miri on miri nomes
hi veig autentiques "bèsties" del running: l´Albert Felip, el Xavi i
la Imma Llohan, el Marc Monsó, el Moises Isus, l´Antonio Sanchez, el Lluis
Cairol, el Jordi Roy, l´Alvaro Daza, el Josep Miró, el Jordi Badia i el Jose
Alba.
Ens desitgem tots molta sort, deixem les bosses al
guarda-roba i ja cadascú enfila cap al seu calaix de sortida.
Amb diferencia, els minuts previs a la sortida van ser
els pitjors que he passat: el cap nomes fa que pensar en si estic preparat; si
aguantaré o no; si toparé de morros amb el mur.....En fi....energia positiva!!!
A les 8:30 hores es dona la sortida; però els que estem
al calaix de més de 4 hores no creuem la línia de sortida fins les 8:50 del
mati.
Comencem malament, ja que sortir 20 minuts mes tard de
l´hora oficial, suposa que enganxarem 20 minuts mes de forta calor al final de
la marató.
Un cop començo la marató tinc clar que el ritme a portar
ha de ser baix. Vaig preparar la marató amb la idea d´anar a 6 minuts el
kilòmetre; i així ho faig durant els 10 primers kilòmetres.
Passo pel km 10 amb 59 minuts...Anem bé! Les cames estan
fresques i les sensacions son molt bones.
El següent punt de referència va ser el km 20; on vaig
passar per sota de les 2 hores. De moment tot va segons lo previst.
Corrent al ritme que m´havia plantejat, vaig arribar al
km 26. Aquí m´esperava el meu tio Xavio, per acompanyar-me fins al final.
Que gran el Xavio, i lo be que em va anar tenir la seva
companyia!!
Arribem al km 30, i tot i que ho faig per sota de les 3
hores, la marató ja comença a notar-se a les cames: primeres rampes a la cama
esquerra i problemes al bessó...i això que l´esquerra es la cama bona!!!
Menys mal que una mica mes endavant del km 30 trobo la
Belén, l´Arnau i el meu pare. Que bé troba´ls aquí!...i quina injecció de moral
veure'ls!!!
Paro, aprofito per estirar be les cames, posar-me crema
solar (la calor ja comença a picar) i de pas agafar forces.
Els dic que vaig be, que no pateixin.....i que ens trobem
al km 42.
Vaig be, però no les tinc totes al veure que les primeres
rampes apareixen tant aviat.
Nomes sortir noto que la cama no acaba de tirar; així que
faig un km a ritme mes baix, i tot seguit noto que torno a anar força be.
Ja estem a punt d´arribar al km 32; i tot i que encara
vaig be, tinc el neguit de saber a quin kilòmetre trobaré el senyor del mall.
Els 32 km es la distancia mes llarga que havia entrenat;
així que aquí comença la marató de debò.
Les cames i el cos aguanten be, tot i els kilòmetres fins
que arribem al Passeig de Colon (km 39), on passo amb quasi amb 4 hores.
Al km 39, la cama esquerra torna a fer de les seves; i
quan arribo al
40 he de parar....el dolor es considerable, les rampes
son continues i necessito parar de córrer i caminar.
El Xavio m´anima, però les forces ja estan justetes; així
que camino mig kilòmetre i tot seguit tornem a trotar, aquesta vegada a un
ritme baixíssim.
Arribem al 41, i aquí ja veiem Plaça Espanya. Queda un
kilòmetre per trobar els meus pares, la Belén i l´Arnau.
Queda el darrer esforç, i per tant toca apretar les dents
i pensar que arribar fins aquí ha costat molt, he patit com no havia fet
mai;...., i que enrere queden mesos de preparació, només pensant en el que
viuré un cop arribi al km 42.
Arribem al km 42, i allà trobo la meva família. Agafo
l´Arnau i junts enfilem els darrers 195 metres.
Es hora de no pensar en el que he patit, deixar de banda
el dolor, i treure totes les emocions per viure aquest moment com es mereix.
Després de 4 hores i 25 minuts d´esforç creu-ho la meta
amb el meu nen; molt cansat, però també molt orgullós i feliç del què he
aconseguit.
Ni puc ni vull oblidar que començar de zero no va ser
gens fàcil, però amb les paraules, gestos i els consells de molts i moltes vaig
anar assolint petites fites....fins arribar aquí.
A tots i totes els que m´heu donat ànims nomes vull
donar-vos les gràcies.
I per acabar aquest parrafada, només m´agradaria deixar
constància de les conclusions que he tret de la marató:
1) La marató es una prova que pot fer tothom; però es
necessita una preparació física i mental important; que cal fer amb molt de cap
i de coneixement.
2) No tot s´hi val per acabar una marató. Estic segur que
tots els que la van fer van veure autentiques animalades de gent vomitant,
trinxada que amb prou feines s´aguantava...
Es nomes una cursa...jo crec que per sobre de tot esta la
teva salut...i un sobre esforç d´aquesta mida acaba passant factura tard o
d´hora.
En el meu cas, puc dir que abans de la marató havia
parlat amb els de casa meva que l´acabaria; sempre i quan tot el dolor i el mal
fos de cintura en avall.
Si en algun moment hagués notat sensacions estranyes de
cintura en amunt hagués plegat. El cos te molta memòria; i si aquesta cursa no
s´ha d´acabar no passa res. Ja hi tornarem!
Aquí tenim l´exemple del Jordi Badia que va plegar al km
38. Quins pebrots que s´han de tenir....però sobretot quin coneixement. OLE
TU!!!
3) Importantissim el menjar i beure de manera continua.
Fins al km 20 ó 25 com aquell qui diu un no se n´adona; però a partir d´aqui
aquell que no ha menjat o ha begut de manera continua acaba trobant el senyor
del mall...i ben segur que fot unes hòsties de por!
4) Considero que també es molt important analitzar dies
abans el recorregut de la cursa; els punts d´avituallament; els kilòmetres o
temps que tenim previst menjar o beure; tot amb un únic objectiu:
gaudir de la marató.
i 5) Que gran el suport i els crits d'ànim als de TREMP
de la gran quantitat de gent anònima que vam trobar pels carrers de Barcelona.
El coco juga un paper impressionant en una marató; i els crits de suport
d´altres corredors o espectadors et dona un punt de força extra quan mes ho
necessites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada