Dissabte 6 de desembre de 2014, amb la Montse, el Blai, la meva germana Loli i el meu cunyat Julian, fem via cap a Castelló, amb la motxilla carregada d’il.lusió i optimisme, i amb ganes de passar-ho bé. M’ha cunyat volia prendre notes per la Marató de Barcelona la març, i ja porta la llibreta ben carregada....
A les 12:00 hores parada i fonda a l’hotel assignat, check in i cap al parc de la Pèrgola per tal de recollir els pitralls, ma cunyat que volia córrer la de 10 i viure l’experiència de la Marató desde fora, i a mi per viure l’experiència de la Marató desde dintre, i si podia ser intentar treure’m l’espineta de la marató de les vies verdes de Tortosa, on com molts sabeu vaig punxar i no vaig poder acabar-la, plantant-me al km 36.
Un cop recollits els pitralls, quedem amb uns amics de Carlet, a dinar i a fer turisme per la ciutat, intentant reservar forces per l’endemà.
De tornada cap a l’hotel, molt aprop de la sortida i de l’arribada, trobem els operaris de la cursa i de l’ajuntament muntant el que seria l’arribada de la Marató i de la cursa de 10, on voliem ser a les 12:30 i a les 09:45 respectivament, i com hi havia força ambient per la zona, vam decidir quedar-nos a sopar a una pizzeria i menjar gra fort per l’endemà, comentar una mica “l’estrategia” del dia següent, i acabar de treure els nervis del damunt que ja estaven a flor de pell; després cap a l’hotel a descansar i acabar de preparar els gels, el gps, les ulleres, els kets i demés paranoies que tenim alguns, com jo, abans d’una cursa.
Diumenge dia 7, a les 06:00 obro els ulls, ja no puc dormir més, he dormit bé, he descansat. Em llevo en silenci, em vesteixo i marxo de l’habitació per anar a esmorzar amb ma cunyat. Em repeteixo mentalment que avui es el dia, que fa 18 setmanes això es el que volia, i aquí estic, a punt per arrencar la que volia que fós la 5ena i que acabarà essent la 4arta. Tinc confiança en la feina feta.
Esmorzem de valent i ens traslladem al hall de l’hotel, allà és un continu de corredors de nivell, corredors amateurs i corredors com nosaltres, amb cara de respecte i d’il.lusió, i amb ganes de córrer.
- Un detall que m’havia descuidat, “EL VENT”. El vent que va bufar i fort durant tot el dissabte, estava present a aquelles hores, i per que escoltaves i pel que feia a nosaltres, preocupava i molt. Així que calia esperar i pensar que afluixaria a mesura que s’acostes la sortida.-
Fem un café amb tranquilitat en un sofà, i parlem de l’ambient i de la vida, per treure’ns els nervis previs a la carrera i fem via un parell de vegades al WC, això ja té pinta de prèvi a un gran dia. Ens fem una foto amb el gran Txema Martinez.
A les 08:30 anem cap a la línea de sortida, escalfem una mica, ens fem 4 fotos, ens desitgem sort, i cadascú al seu calaix. El meu era el de 3:15 a 3:30, i el de ma cunyat a la seva sub 45. SUERTE CUÑAO.
Un cop al calaix, rebo un missatge de la Montse, ja s’han aixecat. “Sort carinyo, tot anirà bé, t’estimem”!! La Montse sap tocar la fibra abans de cada sortida, m’asperona. Primer missatge motivador del dia. Va, va, vaaaaa.....
Van passant els minuts i s’acosten les 09:00 hores, la música d’AC DC sona a tota pastilla, l’speaker comença a caldejar l’ambient, i deixa anar la segona frase motivadora del dia: “LA VIDA ESTA LLENA DE MOMENTOS, Y HOY ES UNO DE ESOS MOMENTOS”. Aquí comença el compte enrera, 10, 9, 8.... Sortida massiva de 2900 corredors, la pell de gallina, comença un gran dia.
Van caient els km, el que tenia en ment era perdre temps al principi i arribar a la mitja en 1:45. El vent encara bufava però ja no tant, i al pas pel 10 arribo en 47:24, a 4’44 (amb el delay de la sortida), bé, fi diria, massa fi, i ràpid massa ràpid.
Em dic que he d’afluixar, que la mitja l’he de fer en 1:45, però tiro i trobo un ritme còmode, arribant a la mitja en 1:41, a 4’53, 4 minuts per sota del que tenia previst. Allà em repeteixo que he d’afluixar i arribar senser al mur. Aquesta es la zona més lletja de la cursa, surts de Castelló i t’acostes al Grao de Castelló, zona del port, però sense veure el mar, i amb l’inconvenient que el vent bufa de valent.
Al pas pel 30 arribo en 2:24, també força còmode i a un ritme de 4’44, movent-me en una franja que em sorpren, però em trobo bé. El vent para de cop, bona noticia, i em repeteixo mentalment el que l’speaker va dir a la sortida, avui es el dia, es avui. En un marató no et pots fiar ni de tu mateix, si arriba l’home del mall, sóc pell, però no, passo el mur amb confiança i nerviós, tant que paro a fer un “pipi”, una parada tècnica d’uns 20 segons, que no em fa perdre el ritme ni les ganes de córrer, 6 gels i força líquid als avituallaments han fet la feina, no se per què, es la primera vegada en una cursa que he de parar per buidar.
Al pas pel 34, vaig pensar en ma cosí Manel i el seu suplici a la Marató de Donosti de feia dues setmanes, la marató posa a cadascú al seu lloc, i si t’ha de donar una llicó té la donarà!, i això tampoc m’ho vaig treure del cap. Serenor i paciència, però sobretot cap, molt de cap.
Com és habitual, quan arribes a aquest tram de cursa, veus de tot, gent al terra, estirant, plorant per fallar, o plorant per les rampes, i tot i que et sap greu veure’ls, continues envant i pensant en el teu objectiu. Aquí l’afluència de públic es notòria, i empenyen de valent. Al 38 entrem al centre de Castelló, la gent es troba situada a banda i banda de carrer, deixant el pas per a 3 corredors, tipo Tour de France, i criden i criden i ho veig clar. Ho tinc, baixo de les 3:30, seré finisher, afluixo una marxa, a 4:52 el km, i disfruto del moment, ho tinc a tocar, no tinc presa per arribar, i les cames no em fan mal, el ritme que porto em portarà a meta segur i senser.
Encaro la zona d’arribada ja amb llàgrimes als ulls, sóc un tendre, sempre m’emociono quan arribo a meta. Allà al lateral i a 500 metres escasos de l’arribada és troba la familia, la meva germana i el meu cunyat, aquestos si que han patit lo seu, quines bèsties, quines lliçons de vida que m’han donat, i també la Montse i el Blai. No puc evitar emocionar-me, ja hi sóc, torno a ser finisher. El Blai sprinta cap a mi, m’agafa de la mà, saludo als meus amb el puny enlaire, torno a plorar, i encaro els metres finals cridant i plorant i dient-me: Això ha valgut la pena!!! Miro el crono per sobre el meu cap, no m’ho puc creure, 3:24, mare meva quina animalada, no pot ser, Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! MMP, milloro en 9 minuts el temps de la Marató de Tolouse de l’octubre de 2013, la que vam fer amb el Jordi Badia i De Doctor. Buahhhhh! Que fort. Ho veig i no m’ho crec!!!
M’abraço al meu fill i em desmunto d’alegria i d’emoció, no se com descriureu, un cumul de mil i una emocions, però us podeu fer una idea. Petonàs a la Montse, l’eterna sacrificada, mai una mala cara per un entreno, mai una mala cara per una cursa, sempre allà, sempre agraïda, apoyant-me en els mals moments i animant-me en els bons. Un home sense una gran dóna no és ningú, i jo no sóc menys, Gràcies carinyo!
Abraçada d’equip de futbol, i medalla cap a casa!!!. Una altra pel Blai. Cap a l’hotel dutxa, fartanada i de turisme per la city.
VIDEO DE L'ARRIBADA (Gentilesa de Corriendovoy.com)
Fins aquí l’aventura de Castelló, 18 setmanes després del primer entrenament, he tornat feliç a Tremp, molt feliç. Ara descansarem una setmana i tornarem a arrencar, Barcelona al març, potser o segur, però em pica molt tornar a fer una Internacional, Roma, Paris, no se. Ja us explicaré.
No voldria acabar aquest toston de crònica, sense donar les gràcies a tots els companys d’entrenament que cada dimarts, dijous i diumenge, faci fred, hagi boira, plogui o nevi surten a entrenar sense contemplacions, a patir, però sobretot a riure! Figueroles, Montllobars, Agers, Tomb als Massos... i que m’han ajudat, se’ns dubte, a fer la marca que he fet! Gràcies Marc Monsó, Albert Felip, Mingo, Xavi Llohan, David Riba, Eugeni Navarro, Alvaro Daza, Jordi Badia, Tonet Sanchez (l’ordre dels factors, no altera el producte, jeje). I a tots aquells que en un moment o un altre m’heu donat algún consell, mil gràcies. Ens veiem al pinell... i fins la propera.
Salut i cames, i fins la propera.
