Coneguem més a ......

Avui coneixerem una mica més a l'Albert Parisi.Gràcies Albert per compartir-ho amb nosaltres , i esperem que  milloris de la teva lesió i puguis tornar al runnig ben aviat!

Perquè córrer?

Bàsicament l´excusa del córrer, el senderisme o anar a caminar la tinc per fer algo d´esport, intentar mantenir una forma física acceptable i així evitar “oxidar-me”

Des de quan?

Devia començar a córrer als 15 anys, ja que va ser l´època en que vaig deixar de jugar a handbol a l´equip del barri de Barcelona on vivia.

Als 17, quan em vaig fer àrbitre d´handbol ho vaig agafar com una costum, i a mesura que vaig anar pujant de categoria, l´exigència física de les competicions em va fer prendre-m´ho com una necessitat.

Quan vaig deixar l´arbitratge als 32 anys, ja ho tenia com una costum, així que ho he continuant fent sense cap mena de problema.

Primera cursa?

Si no m´equivoco, la primera cursa la devia fer als 15 anys i va ser el Cros Popular de Sants

Quantes n’has fet?

De curses de 10 km n´he fet unes poques (potser menys de 10), 5 mitges maratons, i dues vegades he fet la Travessa Matagalls-Montserrat (85 km).

Els meus temps son: en 10 km aproximadament 43 minuts, i en mitja marató el millor temps ha estat 1 hora i 45 minuts.

Les Matagalls-Montserrat les vaig fer quan tenia 17 i 18 anys, i vaig necessitar 21 hores per fer la primera i 19 hores per fer la segona.

Quina t’agradaria fer que no hagis fet?

Sense cap dubte m´agradaria poder córrer algun dia una marató.

L´any passat ja portava un bon ritme, fins que després de la mitja marató de Mollerussa vaig començar a tenir problemes al genoll dret. Vaig anar aguantant, però a principis d´any em van diagnosticar una rotura longitudinal del menisc.

Des de llavors, i com que això que tinc sembla que no és operable, he hagut de deixar de córrer, i l´únic que he anat fent han sigut tirades llargues de caminar.

Porto temps aturat, però se que tard o d´hora el genoll tornarà a estar operatiu i llavors posaré fil a l´agulla a preparar una marató.

T’agrada planificar o entrenes al teu aire?

Tot i que m´agrada marcar-me un nombre de dies cada setmana, entreno al meu aire.

Alguna anècdota?

Del mon del córrer no, però del món de l´arbitratge guardo una anècdota si més no curiosa.

Cap allà l´any 1999 s´entrava a arbitrar a dins la presó de Model de Barcelona, i es feia al mig del pati de la galeria 3, rodejat dels interns. Eren partits on l´equip local el formaven interns del centre penitenciari i els visitants eren equips de la província de Barcelona.

Recordo com sense ni adonar-me, un intern dels que no jugaven em va pispar una de les targetes.....i en adonar-me me la va tornar dient-me que ho havia fet per no perdre la pràctica.

Zona d’entrenament i quants dies?

Pels voltants de Tremp: Pla de Palau, camins de Talarn, Puigmaçana,....., i per asfalt molt sovint feia la carretera de Pont de Montanyana o la carretera cap a Cellers.

Solia sortir a córrer 3 ó 4 dies per setmana. Ara intento fer el mateix, però caminant, tot i que entre la feina, els estudis i la família hi ha setmanes que la cosa es complica.

Musica o sense?

No he corregut mai amb música.

Sol o acompanyat?

Per córrer sempre sol. Quan vaig a la muntanya m´agrada fer-ho acompanyat.

Muntanya o asfalt?

Sempre he sigut més d´asfalt, però des que visc a Tremp m´esta be els dos terrenys.

Fred o calor?

Si pot ser posible, millor amb temperatures baixes o suaus. La calor no la porto gens be.

Tipus de keds?

Per asfalt tinc unes SAUCONY, i per muntanya tinc les ASICS TRABUCO.

Alguna mania?

Cap

Algún ídol?

Més que ídols, el que si que tinc es un gran respecte i admiració per totes aquelles persones que es passen els caps de setmana anant amunt i avall arbitrant a qualsevol pista o camp, de l´esport que sigui i viuen l´esport d´una manera diferent.

Dels 15 anys que vaig passar a l´arbitratge en guardo molts bon records; vaig  conèixer arbitres de tots els nivells (sobretot de l´handbol), des d´àrbitres que havien xiulat finals olímpiques fins a arbitres de les categories base, però sobretot el record més gran va ser conèixer persones ben senzilles que els movia una dedicació i una afició a una manera diferent d´entendre l´esport.

Per desgràcia en el nostre país la figura de l´àrbitre és entesa com un mal necessari, i no deixa de ser ningú més que un altre participant dins d´un partit.