CRÒNICA DEL MARC BERNADÓ
En primer lloc vull felicitar a tots aquells que ens han animat a córrer la marató de barcelona i que sense el seu suport no hagués estat possible.
Com diuen alguns dels companys que hem van acompanyar el passat dissabte, és la cursa de les curses.
Personalment sempre havia vist "els maratonians" com una espècie rara, que els agradava patir i ho veia molt llunyà tot això. Suposo que part de la culpa de què aquest any participes en aquesta edició és dels "caimans" del Tremp Runners ( J.Badia, Felip, X. Lloan, Sergi....), que hem feien veure que era possible. Vaig seguir bastant dels consells que hem van donar ( descansar durant la setmana abans de la carrera, hidratació abundant, res de correr amb música, portar un bitllet de 20 euros per si hem quedava tirat per barcelona, col.locació abans dels avituallaments, no sortir massa valent, etc ). Això va anar molt bé i la veritat és que les hores abans de la sortida estava bastant tranquil ja que tots els dubtes tenien ràpida solució ( teniem els veterans al costat ).
Vàrem baixar el mateix dia de la cursa amb l´Alvaro i un amic seu, el Xabier d´Artesa i ens vam ajuntar a la logística del Felip i Lloan ( sortida a les 5 del matí dormint això sí una hora menys, esmorzar + wc al Bruc, aparcar a la zona universitària i agafar el metro per baixar a Plaça Espanya....), quins paios, ho tenen tot controlat, gràcies.
A l´arribar foto de familia en un lloc emblemàtic...... ( Alvaro, Xabier, Nacho, X.Torrecillas, Lloan, Felip, i el Jaume, Jordi, Jaume Badia..... faltava Raül per problemes logístics).
Després de tots els preparatius cadascú vam anar a les nostres posicions; allí vaig adonar-me de la gran novatada ja que al fer la inscripció vaig posar que tardaria més de quatre hores. Resultat d´això, sortir de l´últim calaix on vam trigar amb l´Alvaro, que el tenia al costat, més de 14 minuts en sortir i on era impossible còrrer. Em va costar molt agafar el ritme ( fins al km 14 ) a causa de la gentada que tenia per davant però m´ho vaig agafar amb filosofia i vaig disfrutar de la ciutat, de les 54 bandes de música, dels crits de la gent, saludant algún corredor conegut ( Xavi de Pobla), també em va saludar l´Alex Siuró que no el coneixa personalment,.....
Una vegada agafat el meu ritme ( 5 ) vaig anar sumant quilòmetres i em vaig trobar força bé malgrat la calor i humitat. També cal dir que els ànims de la gent fa molt i sobre tot de gent coneguda, gràcies Imma pel suport al Km 20. A la volta del Km 20-21 vaig poder veure al Jaume Badia, al Raúl i a l´Alvaro i això em va donar moral ja que veia que ens anava bé a l´equador de la prova.
Durant la cursa poques coses més a destacar a part que al km 30 vaig xafar un gos i al Forum amb uns russos que portava al costat vam xocar amb tres velletes que creuaven el carrer, per sort tots vam sortir il.lesos.
El temut MUR el vaig anar esquivant fins al km 38 on vaig notar una devallada de les forçes ( per sort, sense rampes ) i vaig baixar el ritme fins al km 41 i allí un últim esforç per arribar amb força a la meta. El primer pensament va ser per la Sílvia, l´Ares i l´Eudald ( gràcies pel vostre suport ) i el segon pensament va ser ( estic penjat, no hi torno més). Aquest segon pensament, de tornada a tremp, el X. Lloan me´l va fer menjar ja que parlavem de fer-ne una altra.
Ràpidament vaig recollir dues medalles ( una per cada nen ) i vaig sortir d´aquell entramat de gent per anar a buscar la resta de tremp runners. Quina alegria al veure´ls i poder gaudir tots plegats d´aquells instants únics, sense paraules. LA MEVA PRIMERA MARATÓ a pocs mesos abans de fer 40 anys, és a dir, mai és tard per fer-la i amb només un any dedicant-me a córrer...... GRÀCIES A TOTS ELS TREMP RUNNERS i us animo a la resta que no dubteu a fer-la, val la pena. I recordeu, a topeeeeeeeeeeeeeee
CRÒNICA DE L'ALVARO DAZA
En primer lloc vull felicitar a tots aquells que ens han animat a córrer la marató de barcelona i que sense el seu suport no hagués estat possible.
Com diuen alguns dels companys que hem van acompanyar el passat dissabte, és la cursa de les curses.
Personalment sempre havia vist "els maratonians" com una espècie rara, que els agradava patir i ho veia molt llunyà tot això. Suposo que part de la culpa de què aquest any participes en aquesta edició és dels "caimans" del Tremp Runners ( J.Badia, Felip, X. Lloan, Sergi....), que hem feien veure que era possible. Vaig seguir bastant dels consells que hem van donar ( descansar durant la setmana abans de la carrera, hidratació abundant, res de correr amb música, portar un bitllet de 20 euros per si hem quedava tirat per barcelona, col.locació abans dels avituallaments, no sortir massa valent, etc ). Això va anar molt bé i la veritat és que les hores abans de la sortida estava bastant tranquil ja que tots els dubtes tenien ràpida solució ( teniem els veterans al costat ).
Vàrem baixar el mateix dia de la cursa amb l´Alvaro i un amic seu, el Xabier d´Artesa i ens vam ajuntar a la logística del Felip i Lloan ( sortida a les 5 del matí dormint això sí una hora menys, esmorzar + wc al Bruc, aparcar a la zona universitària i agafar el metro per baixar a Plaça Espanya....), quins paios, ho tenen tot controlat, gràcies.
A l´arribar foto de familia en un lloc emblemàtic...... ( Alvaro, Xabier, Nacho, X.Torrecillas, Lloan, Felip, i el Jaume, Jordi, Jaume Badia..... faltava Raül per problemes logístics).
Després de tots els preparatius cadascú vam anar a les nostres posicions; allí vaig adonar-me de la gran novatada ja que al fer la inscripció vaig posar que tardaria més de quatre hores. Resultat d´això, sortir de l´últim calaix on vam trigar amb l´Alvaro, que el tenia al costat, més de 14 minuts en sortir i on era impossible còrrer. Em va costar molt agafar el ritme ( fins al km 14 ) a causa de la gentada que tenia per davant però m´ho vaig agafar amb filosofia i vaig disfrutar de la ciutat, de les 54 bandes de música, dels crits de la gent, saludant algún corredor conegut ( Xavi de Pobla), també em va saludar l´Alex Siuró que no el coneixa personalment,.....
Una vegada agafat el meu ritme ( 5 ) vaig anar sumant quilòmetres i em vaig trobar força bé malgrat la calor i humitat. També cal dir que els ànims de la gent fa molt i sobre tot de gent coneguda, gràcies Imma pel suport al Km 20. A la volta del Km 20-21 vaig poder veure al Jaume Badia, al Raúl i a l´Alvaro i això em va donar moral ja que veia que ens anava bé a l´equador de la prova.
Durant la cursa poques coses més a destacar a part que al km 30 vaig xafar un gos i al Forum amb uns russos que portava al costat vam xocar amb tres velletes que creuaven el carrer, per sort tots vam sortir il.lesos.
El temut MUR el vaig anar esquivant fins al km 38 on vaig notar una devallada de les forçes ( per sort, sense rampes ) i vaig baixar el ritme fins al km 41 i allí un últim esforç per arribar amb força a la meta. El primer pensament va ser per la Sílvia, l´Ares i l´Eudald ( gràcies pel vostre suport ) i el segon pensament va ser ( estic penjat, no hi torno més). Aquest segon pensament, de tornada a tremp, el X. Lloan me´l va fer menjar ja que parlavem de fer-ne una altra.
Ràpidament vaig recollir dues medalles ( una per cada nen ) i vaig sortir d´aquell entramat de gent per anar a buscar la resta de tremp runners. Quina alegria al veure´ls i poder gaudir tots plegats d´aquells instants únics, sense paraules. LA MEVA PRIMERA MARATÓ a pocs mesos abans de fer 40 anys, és a dir, mai és tard per fer-la i amb només un any dedicant-me a córrer...... GRÀCIES A TOTS ELS TREMP RUNNERS i us animo a la resta que no dubteu a fer-la, val la pena. I recordeu, a topeeeeeeeeeeeeeee
CRÒNICA DE L'ALVARO DAZA
Bé, s'ha acabat la cursa de les curses, la marato de Barcelona ha acabat. He de dir en aquesta crònica, que no tenia ni idea del mal que ho havia de passar. De fet vaig ser bastant tranquil, relaxat i sense pressió. Em divertia amb l'ambient i les fotos amb tots els amics de TR.
Un cop acabat el protocol de la sortida (15 min. Després de la primera tanda) vaig pensar en la tàctica, anar per sensacions i ja està. Però llavors em vaig topar amb la llebre de 4:00 h. com veia que portava un ritme molt bo, va decidir seguir-la tota la carrera. Res més lluny de la meva intenció al final.
La veritat és que m'ho estava passant genial, amb molta gent i animació, però quan arribem a l'entrada a la meridiana noto que el meu cos no és el mateix. La llebre em passa, i van passant més quilòmetres.
Cada vegada em vaig sentint pitjor, però la gent i l'animació m'ajudaven a seguir. El problema va començar quan vam arribar a l'Avda Diagonal direcció Glòries, allà vaig començar a passar-ho malament de debò, era mes o menys al quilòmetre 27 o 28, llavors vaig pensar "el mur fotre"! com aniran els altres ara?! cada vegada em trobava pitjor, em feia mal tot i no s'anava amb aigua, ni amb gel ni res. El meu cos no esaba acostumat, i vaig començar a pagar-lo.
Em van passar moltes coses pel cap, sobretot a partir del km. 30. Bé, dolent, tirar la tovallola, etc .. però volia fer-la i era una cosa que em feia molta il · lusió.
Vaig baixar bastant el ritme i vaig decidir tirar per inèrcia però tot i així no era fàcil ... a la zona de la platja em van començar a entrar nàusees i malestar de cap, vaig haver de caminar ràpid uns segons per poder agafar aire, perquè les cames no donaven més de si.
Senzillament al km. 32 no podia trotar res, increïble. Quin glop dolentíssim que em vaig haver de beure.
Senzillament al km. 32 no podia trotar res, increïble. Quin glop dolentíssim que em vaig haver de menjar. Dolent, dolent, dolent. Com vaig poder i gairebé arrossegant em vaig posar a les portes de la plaça de Catalunya, ara l'animació em molestava molt, no voliaquedar malament perquè a sobre es va posar una moto de l'organització a grabarme, i trot sense descans fins al paral · lel. Alli com vaig poder vaig la resta, sabent que millor o pitjor era el final. Vaig passar força gent perquè la majoria anava també molt fatigada.
Va ser una lluita gossa contra mi mateix, llavors quan vaig arribar em quedi amb una barreja d'esgotament extrem, satisfacció i emocióinimaginables. La veritat és que els ànims del Felip en els metres finals em van ajudar molt. Vaig passar la línia de meta i vaig pensar "joder per fi acaba aquest malson". Em va costar refer, però al final vaig aconseguir aixecar-me amb molt d'esforç, gràcies a unamic que va venir amb nosaltres em va haver d'anar a per la meva motxilla perquè emfeia mal tot i no podia moure igual que molts corredors del voltant.
Posteriorment vaig anar a saludar els companys de Tremp on ens vam donar una emotiva abraçada, sabent de la magnitud i extrema duresa d'aquest asfalt i aquesta cursa, i comenten algunes anècdotes. Al final de tot em quedo amb una satisfacció personal immensa de viure el que he viscut, de passar el que he passat. I ara en fred et quedes amb el positiui amb l'experiència intensa de tot això, l'haver compartit aquesta prova amb gent tan bona i tan simpàtica que m'han donat suport molt i que són uns bèsties, i ara penso enque he aconseguit una cosa que molts no poden dir. HE FET UNA MARATÓ, ES POT!
Ahora con más calma después del sufrimiento, creo que puedo decir que hacía mucho que no lo pasaba tan mal, quizá cuando se me dislocaban los hombros y tardaban un par de horas en ponerlos en su sitio. Por suerte estos recuerdos se olvidan con el tiempo.
Antes de nada quiero agradecer a Xavi el apoyo pre, durante y post carrera (me tuvo que vestir y todo!!!) Durante mucho rato solo pensaba en llegar a meta para darte un abrazo (suena muy gay, pero estaba muy “tierno”)
Me gustaría empezar la crónica con un poco de antelación, llevaba 17 semanas entrenando un plan sub -3h exigente y que más o menos cumplía; la semana antes en Tremp cogí una gastroenteritis que arrastre casi hasta el mismo viernes, la verdad, ya no sé si serían los nervios o que realmente tenía problemillas.
Sea como sea, el domingo me encontraba bien, el ver a todos los Tremp Runners una hora antes de la carrera me animaba un montón y el saber que el Xavi tenía el mismo objetivo que yo me daba garantías de éxito.
Nos metimos en el cajón amarillo rodeados de eslovacos de las fuerzas armadas ( y sus novias... telita!) de 1,95m. que tenían las piernas larguísimas (recuerdo a Xavi haciendo las coñas comparándoselas, casi nos crujen)
Cuando quisimos darnos cuenta quedaba un minuto, segundos, ya salían las sillas de ruedas, las “gacelas”, nosotros.... los aplausos, la música, el confeti... por un momento se te encoje el corazón y piensas: “en un rato volvemos a vernos”.
Nada más salir, la experiencia de los Runners ya se hacía palpable, recuerdo que Xavi, Jordi y Albert me dijeron... “Nacho, vine per aquí” (lado derecho ) para salir del tumulto inicial. A los dos kilómetros ya estábamos Xavi y yo, mano a mano, con espacio para correr, rodando un poco más rápido de lo previsto pero con buenas sensaciones. Solo pensaba en beber mucho agua para no deshidratarme y así lo cumplía, pero solo agua L.
En el Km 20 estaba la Inma haciendo fotos (creo que serán las únicas fotos que salga con una sonrisa), la saludamos y miramos que llevábamos 1 min de “colchón” para el sub-3. Fue entonces, en el Km 20,5 fue cuando una voluntaria que se había metido en el medio de la riada de corredores (no entiendo muy bien porqué) al querer volver a coger agua a la mesa, chocó conmigo lo que me provocó un tirón en el isquio que me obligo a parar y estirar unos segundos; Xavi me espero y continuamos la marcha, yo con ciertas molestias que se fueron pasando, no sé si por el cabreo o por las ganas de llegar a la mitad.
Fuimos manteniendo el tipo, pasamos Sagrada Familia y antes de llegar a la Torre Agbar, veía que Xavi se había descolgado un poco, por el 28 veía que las fuerzas no estaban muy sobradas y que las piernas no tenían capacidad de reaccionar, en ese momento Xavi me alcanzó y me mantuvo hasta el 30 dándome ánimos para continuar, fue entonces cuando me di cuenta que aún estando en tiempos de sub 3 no lo iba a conseguir.
A partir del 32 no recuerdo cuantos calambres me dieron, tenía que parar, estirar, andar... una vez casi me caigo y una pobre mujer tuvo que llamar a su marido para aguantarme porque me iba al suelo de bruces. Estuve muy muy MUY tentado de coger los 20€ del pantalón y parar un taxi. Creo que la idea de no fallar a Xavi que me había llevado hasta allí, de Franch y Ali que me esperaban en meta, de todo el plan y sacrificios de Mireia... no sé, cabezonería quizá... solo sé que por momentos perdí la noción de los kilómetros. Por más geles que me metía, nada seguían los calambres a la mínima subida, y yo sin tomar powerade (gilipollas!)
En el km 40,5, estaba Franchi que al verme me hizo unas fotos, y ya vio, que me ayudaba más trotando a mi lado y dándome ánimos que de otra forma. Al final, encarando la última recta solo pensaba en acabar con ese sufrimiento, ni saludos de fotos ni de videos, solo acabar...
Al cruzar la meta, sentí alivio; ni alegría ni satisfacción... solo alivio, vi a Xavi y me tiré a sus hombros, se me saltaban las lágrimas y me dolía todo...
Fuimos a comer al avituallamiento; me puse ciego a plátanos, naranjas, frutos secos, mi agua, su agua, mi powerade, su powerade,.... ya llegó el Jordi Badía que junto con Xavi me subieron las escaleras hacia los guardaropa, fue entonces cuando llegó el momento divertido; entre los calambres que me daban a cada paso, me fui a apoyar en la espalda un señor, se me fue patinando la mano hasta que llegué al bolsillo trasero donde tenía la cartera, el tío pego un brinco y se giró bastante ofuscado, pero supongo que al verme la cara y ver cómo me subían, se dio cuenta que para robar no estaba J
Cogimos la ropita seca... y aquí sí que ya fue lo último, Jordi tapándome con una toallita mini, Xavi de rodillas subiéndome los pantalones... “de mural” !!! Mientras llegó Albert, corriendo y haciendo el “ganso” fresco como una puñetera rosa. Luego el Xavi Torrecillas &Co, también muy satisfecho con su tiempazo.
Al salir, nos encontramos con el Marc B. que había ido ....”a tope” J y estaba cansadillo, pero le vi muy contento; luego nos encontramos con las respectivas familias y yo con Franchi que me hizo de taxi (gracias de nuevo, crack!) hasta casita, ducha, comida, tren y pa´Madrid.
Mejor no os cuento como me subí a la moto desde la estación a casa... un puñetero show!!!!
Como os decía al principio, en caliente te cuestionas muchas cosas, y ahora solo quiero pensar en las lecciones positivas: beber mucho, beber con sales (creo que fue parte de la clave), ser muy muy conservador (ese minuto más rápido puede desgastar mucho); descubrir tus límites físicos y mentales, nunca había tenido que parar en una carrera por problemas musculares, ahora sé que la cabeza manda más, que solo me puede parar el romperme (lo cual tiene su riesgo, porque mientras sean tirones, vale!)
DE nuevo muchas GRACIAS a todos los que habéis formado parte de esta “trágica” historia .... porque espero que los sigáis siendo en todas las “exitosas” habidas y que vendrán!
Gracias Mireia!!! Eras en lo único que pensaba al entrar!
CRÒNICA DEL JORDI ROY
Petita crònica de la meva primera marató. Jordi Roy Gabarra.
Km 0. A les 8:00 (hora nova) arribem amb dos amics a Plaça Espanya, una mica tard per contactar amb la gent de Tremp, i després del corresponent pas pels WC, l’objectiu es col·locar-se dins del calaix blau. Una veritable odissea en mig del maremàgnum de gent. Increïble ambient. Optem per fer escalada i saltar a la part davantera del grup. Tot i així, sortim amb 8 minuts de desfasament.
Km 0-15. Ritme còmode pensant sempre en ficar el fre, per tal de no pagar-ho al final. Les condicions per córrer són immillorables.
21. Miro el temps i veig que vaig una mica més ràpid del que tenia previst. Em fa una mica de por. Ja veurem.
28. Torre Agbar. M’imagino escalant al Tour un port de categoria especial. La gent envaeix la calçada deixant solament espai per a dos corredors. T’anima molt i has d’evitar accelerar. Estic arribant al meu límit de quilometratge d’entrenament. A partir del 30 tot serà nou per a mi.
Km 33. Veiem el barri on visc. Gent coneguda, ens saludem i em donen ànims.
Km 35. Començo a notar les cames pesades. Serà això el temut mur?. Afluixo una mica, intimidat per la debacle que els meus ulls veuen. Gent que s’atura, gent que estira, que camina o fins hi tot tirada al terra atesos pels serveis sanitaris. No obstant, el pas pel centre de Barcelona i les Rambles és fantàstic. La gent et dona ales. Crec que vaig ben hidratat i alimentat, però tinc por de que vingui una estrebada o rampa. Afluixo una mica.
Km 41. Com que veig que sobrevisc, decideixo en mig de l’emoció de l’arribada, tirar, i faig l’últim km amb el ritme més ràpid de tota la meva marató. Entrada a la meta a “tope” d’emocions, animat per la família i per milers de persones. Temps final més que satisfactori.
Balanç superpositiu. Experiència inoblidable i repte aconseguit. Cal felicitar a l’organització. El dispendi econòmic dels participants ha estat ben gestionat. Cal destacar que els avituallaments estaven ben situats i eren força generosos.
Finalment, recomano a tothom que es plantegi fer la marató, que no s’ho pensi dues vegades!
CRÒNICA DEL JAUME BADIA VERDENY
Companys,
Em fa gràcia escriure unes ratlles sobre el marató de Barcelona que per mi ha estat la primera:
Tot comença al mes de desembre de l’any passat en que vaig celebrar el meu 50é aniversari i el meu cosí Jaume va tenir l’idea de celebrar-ho regalant-me l’inscripció a aquest marató. Aquesta iniciativa era fruit del seu agraïment pel fet de que fa uns anys s’havia iniciat al mon del running per culpa meva.
Tot i que no se m’havia passat mai pel cap de correr aquesta distància, vaig pensar que no podia fallar a tan honorable proposta i vaig començar l’entrenament aconsellat sempre pel meu germà jordi que ja en porta mes d’una.
Han estat quasi 3 mesos d’entrenament, que per una banda s’han fet eterns i per l’altra han passat molt ràpit.
El dissabte a les 9h30’ quan sortiem cap a Barcelona tenia una sensació rara de nervis i expectació alhora. Sabia que no hi havia marxa enrere. Alguna cosa havia començat, i la meva dona em va dir mes d’un cop: “Que et passa?, tu no ets el de sempre, no dius res, només penses i penses”. I que podia pensar?...
Després d’un dissabte d’un relatiu relax per la fira del corredor i el centre de Barcelona, menjant pasta i bebent mes de l’habitual, arriba el diumenge : 6h20’ (havent dormit un hora menys pel canvi d’hora). Sona el despertador, un bon bocata, a beure mes, vuidant tot el posible (sense entrar en detalls). Una foto amb els Tremp Runners i tot a punt per surtir.
AMUNT TREMP…SOM-HI PALLARS…. Euforia, emoció, no “canguelo” ni res, només ganes de correr. La tàctica: “control, quilòmetres i a esperar, intentant arribar al km 28 on estarà el nen (el meu fill) que m’ajudarà amb la part mes dura.
Molta musica i animació. Doncs si, despres de 28kms i de moltes sensacions acumulades:música, salutacions i crits d’anims de familiars i desconeguts que encara et fan possar mes la pell de gallina, arribo al lloc pactat on m’espera el meu fill. COM VAS?..petat però segur que arribo. SOM-HI DONCS…QUE T’HA PASAT AL GENOLL?. Al km 14 m’he fotut una llenya i he llepat el terra (culpa del bicing…), però res, només una gran pelada i una bastante sang que m’han mig curat en un punt de la Creu Roja, tot controlat.
Van caient els quilòmetres: 35 -36- 37 això no s’acaba, camino una mica tot menjant una mica de fruita… Veig el km 41… “JA ESTÀ FET, ET DEIXO PARE QUE ELS DARRERS METRES ELS HAS DE FER SOL!!!. Quina emoció, una sensació única tot creuant la línia de meta. No m’ho puc creure….. HO HE ACONSEGUIT!!!.
Gràcies a tots els que m’han ajudat en aquest repte, especialment a la familia i a la Elena que ha tingut molta paciencia aquests darrers mesos….
Ara a descansar!!!
GRÀCIES JORDI , NACHO ,JAUME , ALVARO I MARC PER COMPARTIR-HO AMB NOSALTRES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada