Cròniques curses cap de setmana 3

CRÒNICA  MARATÓ DE VALÈNCIA PER MANEL SANCHO

DIVENDRES 25 DE NOVEMBRE DEL 2011

Desprès de tres mesos intentant seguir el pla d’entrenament per la Marató de València, ha arribat el cap de setmana de la cursa.  Han estat dies de sacrifici personal, amb un objectiu únic; acabar la segona marató de la meva vida. Una cursa on la inscripció ha estat de 7000 corredors i segons les previsions s’espera un ambient espectacular.

A les 19:00 hores sortida fins a Tarragona, per agafar l’Euromed que ens portarà a la meva dona i a mi cap a la capital del País Valencià. Enrere deixem als nostres petits, que passaran un cap de setmana de lleure amb els avis. Sobre les 23:30 arribada i trasllat cap a l’hotel, a descansar que demà cal recollir el pitrall, gaudir de la fira del corredor, i com no de la ciutat.

DISSABTE 26 DE NOVEMBRE DEL 2011

A les vuit del  matí , em llevo sense haver descansat gaire però amb la il·lusió de viure una gran experiència. I així és, tenim la sort d’esmorzar al costat dels atletes africans d’elit contractats per l’organització, quins “tios més majos”. Desprès d’esmorzar ens adrecem a la Ciutat de les Arts i les Ciències, per tal de recollir el pitrall i la bossa del corredor. Cal reconèixer que aquest indret és espectacular, un lloc magnífic per a passar un cap de setmana amb la família.

Arribem aviat, sobre les deu del matí, però ja hi ha força gent passejant per la fira del corredor. L’organització encara ultima detalls de l’arribada, uns metres finals espectaculars. Una passarel·la per sobre de l’aigua que de ben segur farà emocionar als que finalitzin la cursa.

Recullo el dorsal, el 6210, i la bossa del corredor amb una samarreta tècnica oficial Brooks, una gorra oficial Brooks, una braga, gel energètic GU, una barreta muesly, revista Oficial de la Marató, revistes especialitzades, Flyers promocionals i descomptes.

Un tomet per la fira, i a fer una mica de turisme. Encara no havíem visitat aquesta ciutat i la veritat és que el que hem pogut veure ens ha agradat força. Un bon plat de pasta per dinar i cap l’hotel a descansar. La tarda tranquil·la, una passejada pels voltants de l’hotel per a estirar les cames i ultimar detalls per a la cursa.

Sopar i al llit a veure el Barça, i a intentar dormir, per què els nervis ja es comencen a notar.

DIUMENGE 27 DE NOVEMBRE DEL 2011

Ha arribat el gran dia. Em llevo aviat, a les 5:45 ja no puc dormir més, una dutxa i a esmorzar. Quin ambient al menjador ! a les 6 del matí un munt d’atletes i els seus acompanyants agafant forces per a gaudir d’un matí ple d’emocions.

Cap a les vuit sortim del l’hotel i ens adrecem “xino xano” cap al centre neuràlgic de la cursa. L’ambient magnífic, a les cares dels atletes es reflecteix la il·lusió però al mateix temps el respecte per una cursa d’aquestes característiques.

A les nou en punt, sortida, a un costat del pont els participants de la cursa de 10 km, a l’altre els maratonians. La sortida s’inicia amb una traca valenciana que fa trontollar el pont, la gent cridant com a bojos, la pell de gallina, maquíssim.

Les dos curses marxen de manera paral·lela durant els primers quilometres. Cap al quilòmetre tres cadascuna segueix el seu camí. Em col·loco amb el grup de 04:15, aquest ritme és còmode, i penso que el més prudent és continuar així almenys fins a la mitja, i depenent de les sensacions, canviar el ritme.

Els quilometres cauen, i l’ambient als carrers de la ciutat sensacionals, els valencians han sortit al carrer per a donar força als maratonians, la qual cosa s’agraeix moltíssim. En aquest quilometres em trobo amb corredors de Fondistes Cervera, i del Sícoris de Lleida, ens saludem, ens animem.

Passada la mitja, em trobo bé i penso que és el moment de pujar el ritme, i poc a poc vaig deixant enrere el grup. S’apropa el mur, el respecte i la por s’apodera de mi, l’experiència de la Marató de Barcelona en aquest punt quilomètric va ser molt dura, però em consciencio i miro endavant.

Cau el 31, el 32, el 33, el 34 i el 35, i de sobte començo a notar un dolor insuportable a les cames, els quàdriceps un altre cop em juguen una mala passada. A set quilometres de l’arribada he de baixar el ritme.

Aquests darrers quilòmetres són un espectacle, veus gent patint; caminant, asseguts, coixejant, amb rampes. Només em mentalitzo a no parar, perquè si no estic perdut. El dolor cada cop és més gran però segueixo avançant.

A la llunyania es comença a veure la Ciutat de les Arts, l’arribada està a prop. A dos quilòmetres de la meta, la Sònia m’espera, em veu la cara, no cal parlar, em coneix i m’acompanya corrent, al meu costat fins pocs metres abans de l’arribada, gràcies. 

El passadís previ a l’arribada per sobre de l’aigua, espectacular. Cal felicitar a l’organització per aquesta iniciativa. Una medalla commemorativa, una bossa de taronges, una tovallola i beguda isotònica.

4 hores 13 minuts, la segona marató ha caigut. Ara a recuperar i a pensar en la propera, Madrid 2012.

ANÈCDOTA:

Durant la cursa, quan rodava amb el grup dels 4:15, vaig córrer una estona amb un senyor de seixanta-tres anys, el Joan. Era la seva divuitena marató, i em va dir una cosa que em va emocionar; “Aqui tienes que correr a tu ritmo, cada uno tiene el suyo. Aqui no hay rivales, los que van por delante y los que van por detras son compañeros, no rivales”. IMPRESIONANT !

SALUT I A CÓRRER !!!